El paral.lelisme entre la conquesta de l'oest d'Americà és més que evident.
"-Crec en les coses que van fer. I, a Mart, hi ha moltes evidències de coses fetes. Hi ha carrers i cases, hi ha llibres, em penso, i canals grans i rellotges i quadres, si no per cavalls, per alguna altra mena d'animals domèstics, potser de dotze potes...¿Qui sap? Arreu on miro, veig coses que van fer servir. Les van tocar i manejar durant segles... Demani'm, doncs, si crec en l'esperit de les coses que van fer servir i li diré que si. Totes són aquí. Tots aquests objectes havien servit per a alguna cosa. Totes les muntanyes tenien un nom. Mai no podrem fer-les servir sense sentirn-nos incòmodes. D'alguna manera, mai no ens hi acostumatem: les batejarem amb noms nous, però els antics hi seran, en algun racó del temps, perquè va ser amb aquests noms que totes elles van patir l'erosió, van evolucionar i van ser vistes durante segles i segles... Els noms que donarem als canales, a les muntanyes i a les ciutats, els relliscaran com l'aigua per l'esquena d'un ànec. Tant se val que siguem a Mart: mai no el tocarem. I ens tornarem ximples. I ¿sap què farem? El farem malbé, li arrancarem la pell per fer-lo al nostre gust."
Fragment de Les Cròniques marcianes de Ray Bradbury, traduït per Quim Monzó.
Imatge de Timothy Anderson Illustration
